Joan Roig, en una de les sessions de treball amb els jugadors de l’ADT
En entrar al vestidor de l’ADT abans d’un partit al Riu Clar, les parets estan plenes de paraules. “EQUIPO”, “FAMILIA”, “ESFUERZO”, “PASIÓN”, “COMPROMISO”, “AMOR” o “TRABAJO” són alguns dels conceptes que els jugadors hi troben en arribar. Tot això és obra de Joan Roig, el coach del primer equip dels de Torreforta que milita enguany a Copa Catalunya. El seu objectiu és clar: “Crear vincles de confiança i motivació entre els jugadors per tal de ser un EQUIP”.
Cambrilenc de la collita de 1984, Joan Roig (www.joanroigcoach.com) va ser durant deu anys jugador d’hoquei patins de primer nivell. Cambrils, Vendrell, Vila-seca i RHC Manchester van ser els seus equips. A més, durant un any va ser coordinador i entrenador de l’Associació d’Hoquei Patins del Nord d’Anglaterra. En el seu palmarés hi ha un ascens a OK Lliga, una Copa Príncep d’Astúries, una Supercopa Catalana i la internacionalitat amb la selecció espanyola B. Ara, posa tota la seva experiència i coneixement al servei de l’ADT com a coach, integrat en el cos tècnic.
Joan Roig, sobre el parquet del Riu Clar Arena
– Primer de tot, què entenem quan parlem de coaching?
És un procés, una manera de treballar, amb l’inconscient de la persona. En el nostre dia a dia, tot i que no ens donem compte, és l’inconscient el que pren el 97% de les decisions. És aquí on entra el coaching, que treballa aquesta part de la persona i li fa crear un ambient de motivació.

– Com acaba un jugador d’hoquei patins fent de coach?
Tot ve perquè jo mateix en els últims anys de la meva carrera buscava respostes a les meves vivències com a jugador i sobre les decisions presses. Totes aquestes respostes m’han arribat a través del coaching i, ara, crec que puc ajudar altres persones a millorar el seu rendiment, sigui en l’àmbit esportiu o professional, gràcies a la meva formació i experiència.

– Com sorgeix l’oportunitat de treballar a l’ADT?
Després de formar-me com a coach i veure’m capaç de poder aportar als esportistes que estan passant el que jo vaig viure durant la meva carrera, vaig posar-me a buscar opcions. L’ADT, mitjançant el Robert Hernández, es va obrir a incorporar aquest perfil al club i se m’ha donat la confiança i llibertat per fer el que jo cregui convenient.

– Sobta, però, que venint de l’hoquei patins acabi integrat en el cos tècnic d’un equip de bàsquet.
L’esport, sigui quin sigui, es juga amb el cap i s’utiliza el cos. No hi cap diferència entre el jugador d’hoquei i el de bàsquet. Un esportista sempre vol assolir el màxim rendiment i per aconseguir-ho el seu cap ha de funcionar.

– Com és el seu treball a l’ADT?

Treballo amb l’equip un o dos cops per setmana, utilitzant diferents tècniques. Fem una sessió abans del primer entrenament de la setmana i una altra en la prèvia dels partits que juguem a casa. A nivell de grup, el nostre objectiu és crear vincles de confiança i motivació entre els jugadors per tal de ser un EQUIP. Així mateix, podem treballar individualment en aspectes com la confiança i la seguretat en un mateix de cada jugador, amb l’objectiu de potenciar el seu talent personal.

– El bloc de l’equip està format per jugadors molt joves i també per tres estrangers. Pot ser això un hàndicap?

Crec que més aviat és un repte. Per mi és una motivació treballar amb jugadors joves perquè em sento identificat en molts moments que passen i els aporto la meva experiència. En el treball individual, busquem aconseguir que les seves decisions siguin presses des de la seva identitat com a persona. Pel que fa als jugadors estrangers, amb el coaching els aportem eines per a la seva integració i així crear una relació d’equip per donar el máxim rendiment durant la temporada.

– Com veu l’equip després de dos mesos?
L’equip està en procés de creixement. És jove, amb nous jugadors estrangers i l’adaptació és més costosa que en altres casos. El treball que fem es aprenentatge diari i estem complint els objectius marcats i ara mateix som millors que quan vam començar. Hem treballat per generar integració i confiança, coneixença d’habilitats, les capacitats de cada jugador, el que pot donar a l’equip i que li demanda l’equip. Donar i rebre. Respecte els jugadors joves, que debuten en aquesta categoria, treballem perquè ells mateixos agafin consciència que tenen totes les eines i recursos per a ser competitius.

– La figura del coach en l’esport no està encara molt estesa. Es considera un pioner?
Pioner no, perquè hi ha gent al darrera que ha treballat molt al món esportiu. I poc a poc s’està fent més públic que el treball de coaching és bo pels esportistes. En aquest sentit, comparo la situació amb la dels preparadors físics fa 25/30 anys, quan no era una figura molt visible, però que ara és anormal que no existeixi aquesta figura. Tinc la certesa que amb el coach passarà el mateix i un futur proper cada club en tindrà un.